Pausa (vivint el somni again)... 29 Setembre 2008

Amics, no tinc temps... i no vull fer-vos perdre el temps a vosaltres buscant una actualització ja que em sembla que ara em costarà dies alimentar el blog... així que prenc una pausa blocaire. Tot va genial.. estic vivint el somni del Màster en Desenvolupament en una de les millors universitats on podria fer-ho. Em sento afortunada i amb energia per a fer un munt de coses. Començo també classes de Swahili i Hindi. I per Nadal vaig a la Índia a fer un documental. Aquest seria el resum de les notícies bombes..jejej... A partir d'ara, si mireu per la meva finestra, només veureu una pila de llibres com aquesta. Gràcies per llegir-me i deixar comentaris... la veritat és que m'han ajudat moltíssim, moltíssim, a sobreviure el trasllat de ciutat. Una ciutat que m'ha acollit molt bé i que he après a estimar. Em podeu seguir escrivint a l'email que ja teniu. GRÀCIES!

Petons...

Transició setembre 2008

Apa, que ja tocava escriure eh? 

El moment ha arribat. Tot els somnis que em van dur a Londres estan ara més a prop que mai. He deixat la feina a Chicago i d'aquí a dues setmanes comença l'esperat Màster en Desenvolupament. Aprofito aquests dies de transició per treballar a tope i muntar el tràiler del documental que estic desenvolupant. També estic treballant en la proposta en sí, per trobar una productora interessada i poder acabar el documental que vaig començar a filmar fa dos estius a Tijuana. A banda d'uns dies de comiat intensos a la feina que ja he deixat, aquest ha estat un mes ple de visites: la dels meus pares i la de la meva amiga Alba. I també m'ha arribat un parell de sandàlies del Senegal, de part de la meva germana. Les teniu a la foto, descansant en el pont que simbolitza aquesta transició tan esperada cap allà on els somnis es fan realitat...

Des de Letònia... 19 juliol 2008

Retrobament amb els participants de l'ESODOC 2008 a Letònia, una platja cara al Bàltic, rogenc de posta de Sol,  una foguera i moltes ganes de fer documentals per despertar consciències. El bosc és ple de cuques de llum... feia anys que no en veia. Molts anys! Veure-les m'ha transportat a la infància, a la torre de la meva àvia, on la mateixa cuca de llum sempre ens acomiadava amb una espurna de màgia. Aquí a Letònia, el bosc era una estora de petites fades... il.uminant el camí, per arribar allà on somiem.

Chicago... 21 juny 2008

Fa ja dues setmanes vaig ser a Chicago... ciutat que em va sorprendre per a seva bellesa i especial energia.... segueixo viva, sense escriure massa, pero' al peu del can'o!

Temps de silenci... 14 juny 2008

Estimats lectors fidels... com heu pogut observar aquest blog ha estat una mica parat darrerament. No per falta d'històries i sentiments per explicar sinó per falta de temps de digerir-los. La setmana passada vaig ser a Itàlia participant en un programa europeu de documentals socials. Increïble. Un aprenentatge hiper-intens. Ara em trobo amb mil-i-una tasques a fer abans de retrobar el grup durant la segona setmana del curs, que té lloc a Letònia al mes de juliol. I l'hora de la veritat arribarà la tercera setmana, a l'octubre, quan haurem de presentar els projectes (pitching) als directors i productors de canals europeus (comissioning editors). He conegut persones molt interessants i la llista de projectes per emprendre és cada vegada més sòlida... Em sento molt afortunada d'haver entrat a l'ESODOC 2008 www.esodoc.eu.

Més, canvis...... he entrat al món dels Macs, i començo a editar els documentals amb el Final Cut Pro, per estar preparada per optar a més feines de freelance. Sí, i és que al setembre arriba el canvi que tant havia desitjat però que espanta perquè és un xic arriscat. Deixo el meu camí a la univeristat per dedicar-me exclusivament a la comunicació pel desenvolupament. Un any de Màster i d'inici d'una nova fase de filmmaker freelance (espero!)... En aquests moments estic desenvolupament el documental "Sol de Tijuana".

La setmana passada vam tenir la sortida d'estiu amb els companys de feina, on sempre intentem buscar activitats per enfortir l'equip (teambuilding), creatives, i que tinguin algun tipus d'impacte. Aquesta vegada vam pintar tota una paret d'un centre social per a famílies amb problemes d'integració i diferents tipus d'abusos. Quan vam veure la paret pensàvem que no podríem acabar-la o que la destrossaríem, però el resultat final va ser increïble.

I, res, la setmana que ve marxo a Chicago per feina així que seré una mica més lluny.

Després d'aquest resum, he d'avisar que és probable que durant aquest estiu el blog s'actualitzi lentament... no vull tancar la meva finestra, aniré penjant posts, però demano disculpes d'avançada si arriben més lentament. Les fotos, resumeixen breument algunes de les imatges que he gaudit aquests últims dies...

Espero que tot vagi bé per terres catalanes... molts petons!

Maquilapolis... 20 maig 2008

Dimarts va ser un dia molt especial. Tornant de Terrassa cap a Londres, a l'avió, vaig necessitar plasmar totes les emocions en paper. El resultat en van ser 4 pàgines. Aquí en transcric només una petita part...

"No en tenim fotos, però allò que vaig sentir quan vaig entrar al Club Catalunya i vaig veure la sala plena no ho oblidaré mai. (...)

Gairebé 180 persones ens vam aplegar per veure el documental Maquilapolis, centrat en Tijuana, una projecció organitzada per CoMex dins les activitats de la Primavera Solidària de l'Ajuntament de Terrassa.

Després de veure la reacció del públic, estic encara més convençuda de la bondat humana i del poder de l'opinió pública global. I el debat que va tenir lloc després de la projecció del documental va omplir-me de felicitat i esperança al mateix temps que em va saturar d'una mescla de noves idees, preguntes i contradiccions.

La comunicació ben feta, basada en fets i no paraules converteix l'apatia en motivació. És la comunicació, no la demagògia ni el populisme, l'eina que pot combatre la ignorància i els malentesos. Cal mostrar realitats. No cal predicar ni fer discursos sobre les conseqüències d'aquestes realitats. Les conseqüències les treu l'opinió pública i el sentit comú quan els fets s'intenten mostrar des de tots els angles possibles i captant-ne la complexitat. (...)

El canvi és a les nostres mans, a les del ciutadà de peu, de l'opinió pública global capaç de pressionar, amb les seves opcions de consum o accions paral·leles (escriure cartes, per exemple), al comportament d'empreses, governs i de certes organitzacions internacionals... (...)"

La carta seguia en termes més personals... Crec que això és suficient pels que heu tret el cap per la finestra! :)

Tot llegint Persèpolis sota el Sol... 10 maig 2008

Aviso. Torno a entrar en fase: "Guau-que-guay-que-és-Londres-a l'estiu!". Sí, sembla que la calor ha arribat i ja porta una setmana seguida de visita, i suposo que s'hi quedarà tot l'estiu, ja que l'any passat va passar quasi de llarg. El Sol també és aquí des de fa una setmana, però no sé fins quan s'hi quedarà. Ell és més imprevisible que la calor. De moment el gaudeixo a tope, com sempre.

I ja em trobo un any més parlant del temps i sabent que des de casa us pot semblar una frivolitat. Però creieu-me que a Londres no ho és. Aquí dalt te n'adones com n'és d'essencial el Sol per una bona qualitat de vida i per una ment ben sana.

Anyways... doncs com us deia en el títol, el Sol el gaudeixo tot llegint Persèpolis. Vaig veure la pel.lícula al cinema fa no massa i he decidit llegir la història original de Marjane Satrapi. Uns dibuixos que m'inspiren molta tendresa, que em fan somriure i que, a més, m'ajuden a entendre la història de l'Iran (abans Pèrsia), de la seva gent, del comportament humà i del món en general! Déu n'hi do el què l'autora és capaç de transmetre a través d'uns dibuixos de traç aparentment tan senzill.

Ara m'espera una setmana laboral de 8 dies seguits però espero poder actualitzar entremig.

El noi del pijama de ratlles ...23 abril 2008


Me l’he empassat en unes poques hores. Feia temps que no llegia un llibre que desprengui tanta força. És un d’aquells llibres que et fan recordar perquè llegir és tan bonic. La novel·la de John Boyne m’ha transportat a un món que he pogut sentir com si tota jo em trobés allà, on es troba en Bruno, el noi que protagonitza la història. I llegia mentre desitjava no ser-hi.
No puc dir res més, ni cauré en l’error de posar-me a fer de crítica. Tot és subjectiu i relatiu. A mi m’ha impactat. M’ha agradat la historia del senyor Boyne i la manera com l’ha creada, com l’ha escrita. A tu, lector del blog, potser no t’arriba de la mateixa manera. O potser sí! M’ha humitejat els ulls. Ha entrat a la meva llista de llibres que recordaré durant molt temps.

El millor és començar-lo sense saber de què va…

Empúries l’ha editat en català. Però, si voleu explorar amb en Bruno, no llegiu articles, ni ressenyes ni massa comentaris. Aventureu-vos com ell, que va conèixer un món que mai s’hauria imaginat que era com era.

Tòpics perillosos... 14 abril 2008

Heu vist la sèrie de TVE sobre cooperació Plan América? Jo n'he tingut prou amb la careta d'entrada per enfadar-me. Si heu sobreviscut a l'ensurt, llegiu les següents línies. I és que, com diu aquest article que us enganxo a sota, "Si seguim alimentant la idea 'redemptora' de la cooperació mai construirem una societat més justa". L'he extret de Canal Solidari, una font d'informació al qual us recomano subscriure-us.

Tòpics perillosos a la nova sèrie sobre cooperants de TVE?

TVE ha estrenat una sèrie sobre cooperants. Les crítiques no s'han fet esperar. La 'Plataforma 2015 i més' denúncia en aquest article els estereotips que apareixen, la idea “redemptora” de la cooperació i la “invisibilització del Sud”.

Corina Mora / Plataforma 2015 i més * (14/04/2008) Partim de la base de ficció que requereix una sèrie televisiva, tracti el tema que tracti, per ser explicada. Posem de manifest el professional treball de producció i l'equip d'actors que encarna aquesta sèrie. I anem al gra. Plan América vol ser una sèrie que expliqui la vida dels cooperants espanyols en algun país del Sud, però s'oblida que per a això ha de mostrar que el Sud també existeix. Existeix i camina. En els països del Sud, on arriben a treballar les ONG espanyoles hi ha professionals locals que donen mil voltes als inexperts cooperants i dels quals un aprèn perquè coneixen el seu espai i saben millor que ningú quines són les seves necessitats. Són les contraparts, aquestes sòcies locals amb les quals treballem conjuntament les organitzacions d'aquí. Quan una persona decideix treballar com a cooperant en algun país, decideix formar-se prèviament i conèixer i aprendre d'una altra cultura, descobrir la forma de vida dels altres i aportar experiències i esforços en el camí d'aquests pobles.

On arriben a treballar les ONG espanyoles hi ha professionals locals que donen mil voltes als inexperts cooperants i dels quals un aprèn perquè coneixen el seu espai i saben quines són les seves necessitats. Encara que la sèrie vulgui centrar-se en la vida de l'equip espanyol, és preocupant que tots, tots els personatges propis del país en qüestió –Colòmbia, com hauran pensat la majoria dels espectadors, encara que es pretengui un lloc indefinit i no se citi– responguin a estereotips que acaben per situar-los en un plànol inferior: nosaltres sí sabem; ells no saben. Ni un sol referent local que ens doni alguna cosa constructiva i positiva.Es repeteixen les idees que no fan sinó mostrar la població del Sud com els “pobrets”. Aquesta visió paternalista i maniquea que tot ho simplifica. O víctimes o botxins. El paramilitar és dolent. El guerriller sembla bo però també és dolent. El conductor és gandul i li agrada la beguda. La senyora i la seva filla malalta són ignorants. La noia maca és això, maca, i manté una relació -en secret- amb el cap de l'hospital espanyol. Però aquí estan ells i elles, l'equip de Plan América, amb solucions per a tot. Encara sort. Amb perfils per a tots els gustos: la monja, la idealista-ingènua, el cínic, la sentimental... Però també s'equivoquen i tenen dubtes. Imagino que cada personatge ens donarà pistes capítol a capítol de les seves motivacions per salvar el món.I aquí radica el problema de contingut de la sèrie. Si seguim alimentant la idea “redemptora” de la cooperació mai construirem una societat més justa. La cooperació no requereix d'heroïnes ni de sants. Si mantenim la visió etnocentrista davant altres països mai podrem treballar junts. Els pobles han de ser els protagonistes del seu desenvolupament, potser no amb el model que s'imposa des del nord, amb les seves pròpies eines i amb dret a equivocar-se. Les nostres solucions no són ni les úniques ni les millors.No li demanaré a una producció audiovisual d'entreteniment que exposi la realitat tal com és, necessita el seu espai de ficció i creativitat, però no ens oblidem de la funció educativa que també tenen els mitjans de comunicació, i de les possibilitats tan valuoses que estem deixant passar per mostrar valors positius, solidaris i que ens facin viure en equitat.

Si mantenim la visió etnocentrista davant altres països mai podrem treballar junts. Els pobles han de ser els protagonistes del seu desenvolupamentEntenc que una sèrie de televisió necessita acció, que passin coses per narrar les seves històries, però, sense negar l'existència dels conflictes armats, ni les difícils condicions que en moltes ocasions troben les ONG per treballar en determinats llocs; iniciar Plan América amb un assalt, robatori, intent de violació i una cooperant assassinada a trets no és, afortunadament, ni remotament proper a la realitat. Per descomptat, el clima generat porta l'espectador a pensar més en els riscos i la supervivència dels cooperants que en la realitat social i injusta que viuen els països que precisen del suport de la cooperació al desenvolupament. Flac favor a una societat com la nostra que encara no acaba de creure's que perquè nosaltres visquem com ho fem, uns altres estan explotats i en condicions precàries, que la nostra manera de vida, les nostres polítiques comercials, migratòries, econòmiques, afecten la vida de milers de persones en altres països. I que si les coses no canvien no és perquè no vulguin, sinó perquè no volem.

Vegem Plan América com una sèrie de ficció, més propera a un hospital militar de campanya en plena guerra que a un projecte de cooperació, i mirem el Sud i les seves gents que tenen molt que explicar.(*) La

Plataforma 2015 i més està formada per 14 ONG de desenvolupament espanyoles que treballen de manera conjunta per exigir que es compleixin els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Més informació:Tràiler de Plan AméricaPlataforma 2015 i més

Altres notícies sobre cooperació i desenvolupament publicades a Canal SolidariCanal Solidari-OneWorld 2008

L'amic arbre... abril 2008

A Ladbroke Grove hi he fet un nou amic. És aquest arbre tan preciós que està sempre amb mi des de la finestra del menjador i de la cuina. És l'arbre que em fa companyia quan treballo a l'ordinador, quan faig un mos, quan escolto música. Ell sempre és allà, i quan fa Sol em regala raigs i colors preciosos. Ja fa dies que li han sortit unes flors de color puresa. I somric quan em desperto, o quan arribo a casa. Els dos ens mirem i assentim amb complicitat. Jo li explico les meves coses i ell em regala alegria. Quan marxi, al setembre, el trobaré a faltar.

Post número 100 - Vivint el somni... 5 i 6 d'abril 2008

Aquest cap de setmana a Terrassa ha estat una injecció d'energia brutal.

De l'aeroport pràcticament directe al Recinte Firal, però també una bonica xerrada amb Sol a la Plaça Vella, i un dinar en temps rècord entre que vam muntar l'estand de CoMex fins que es va inaugurar la Fira.

I després, hores de felicitat i somriures. Gràcies a tots els que heu fet possible la primera activitat pública de sensibilització en la qual ha participat CoMex! L'esdeveniment SOLIDÀRIA'08 ha estat tot un èxit. Cal mencionar la bona organització de l'Ajuntament, concretament, de l'equip de la regidoria de solidaritat i cooperació internacional.

Fins a 50 entitats solidàries han participat del SOLIDÀRIA, que ha servit per donar a conèixer els projectes de les diverses entitats, entre elles CoMex, Cooperació Mèxic. A més, CoMex ha consolidat llaços amb altres ONG amb l'objectiu d'enfortir projectes. La finalitat última: millorar l'autonomia dels veïns del cañón México per progressar i garantir una vida digna.

I, el millor, l'equip. Tots els membres de CoMex i l'entusiasme que desbordaven. Oh yeah!

A veces pienso que es le propio sueño el que nos elige. Y nuestra única elección es como materializarlo. Es como si el sueño soñara a través del soñador. De algún modo nos susurra: “Aliéntame, dame vida, permíteme existir... Quisiera crecer a través de ti y bendecir tu vida”. Raimon Samsó

Solidària! ...5 i 6 d'abril 2008

Aquest cap de setmana seré a Terrassa. Hi baixo per participar amb tot l'equip de CoMex al SOLIDÀRIA. Que què és el Solidària?... mmm... cliqueu al link i veniu. Val la pena. Un finestra al món de la cooperació internacional. Ho estem fent bé? Som útils o mantenim el sistema? Soim quatre gats o som en realitat una força global? Vine, i segur que trobes algunes respostes. Almenys veuràs la quantitat d'entitats qu, només a Terrassa, estan involucrades en fer d'aquest un món més digne. Seré allà tot el cap de setmana i hi ha un munt de coses interessants programades: Solidària

Ladbroke Grove ...15 Març 2008

Com havia promès, una foto del menjador del piset. És increïble com he guanyat en qualitat de vida. Mireu quines finestres més grans, que donen directe al Sol! Abans pràcticament no en tenia! Doncs ara l'estic gaudint i intentaré agafar aire aquest cap de setmana llarg, amb una visita que arriba aquesta nit, me germana! Ieeee! Us penjaré fotos de l'esperada visita en el proper post.

Passeu-vos-ho bé!

Temps de canvi ...12 març 2008

Aquests són dies de canvi. Canvia el cau que m'acollirà cada nit, matí i vespre, el lloc on dormiré, on cuinaré, l'espai on tindré el portàtil i des d'on seguiré actualitzant el bloc i treballant en els documentals. L'espai on escoltaré música, on somiaré desperta i adormida, on potser ploraré, on cantaré i ballaré davant el mirall.

Hi haurà molta més llum del Sol, un espai amb sofà ampli i acollidor. Ara que ve la primavera, pot ser el paradís. La zona també és genial. En tinc moltíssimes ganes d'anar al nou pis, que, a més, compartiré amb una persona que m'estimo molt. Cannot wait! -que dic aquí.

Tanmateix, els temps de canvi són molt difícils. Avui hi he anat a buscar la còpia de les claus i me n'he adonat que són dos dies. I que ja no estaré més a l'habitació que m'ha acollit des que vaig arribar fa un any i mig i que m'ha tractat tan bé. Hi han passat moltes coses en aquesta habitació, perquè ha estat un any i mig molt intens. I quan me n'he adonat se m'ha fet un nus a la gola que encara apreta. Perquè aquesta habitació m'ha donat caliu ens els dies que he trobat a faltar més els de casa, en els dies és feliços i també en els dies més durs, on la fredor de Londres arriba a l'ànima. I costa deixar-la. És la meva acollidora cova...

Són així els temps de canvi. Deixes enrere alguna cosa que forma part de tu, i et sembla que no et podràs sentir bé enlloc més o amb ningú més. Però en el fons sabem que el millor sempre està per venir. Que els canvis són sempre per a millor. Que només quan deixes enrera la teva platja, pots descobrir nous horitzons.

La primera foto la vaig posar en el primer post que vaig fer fa un any i mig. La torno a posar ara, perquè és l'últim post que escric des de Collingham Place. La de sota, la dedico a la persona que ha fet que em sentís tan bé aquí. El Farhad, que va començar sent el meu landlord i company de pis, i que ara és un amic per sempre. El trobaré a faltar molt, però sé que ens seguirem veient molt sovint. És una persona única... amb un cor difícil de trobar. Ha estat un regal dels àngels poder comptar amb ell en aquest any i mig.

El blog continua! Quan ja sigui al nou piset, hi posaré la foto també. Perquè el meu nou cau també en veurà passar moltes d'aventures! Carpe diem...

Into the wild ...5 març 2008

Avui, ahir (a hores d'ara) vaig poder veure una pel·lícula d'aquelles que es queden en la ment durant uns quants dies. A banda de la bellesa de les imatges, el sentiment amb què està muntada, la bellesa de la música i la professionalitat de Sean Penn, aquesta és una història que parla sobre els límits de l'ésser humà. Dels límits físics i de la força dels somnis. Una pel·lícula sobre la recerca de la veritat. El més sorprenent és que es basa en una història real. És aquest fet la clau de la força i del poder d'una pel·lícula que et fa estar amb la boca oberta durant més de dues hores. El film l'ha precedit la novel.la de no-ficció de John Krakauer del 1996. No he llgit el llibre però val la pena conèixer aquesta història. Feia temps que no veia una pel·lícula amb tanta força i d'una bellesa tan extrema. Algú sap dir-me el nom que té en espanyol?

Des del tren... 22 Febrer 2008

El que está acostumbrado a viajar, sabe que siempre es necesario partir algún día...
Paulo Coelho

Índia, desembre 2007

Votar ...9 febrer 2008

Aquest dissabte vaig anar a registrar-me al consulat espanyol de Londres per poder votar. No podia passar unes eleccions generals sense votar. No només perquè crec que és una obligació de tot ciutadà, i un dret que moltes persones a altres països volrien, haurien, tenir i no tenen, sinó perquè tampoc no m'hagués perdonat no haver participat del millor dia de la democràcia en el cas, déu ens en lliuri, d'una victòria del PP.

I vaig ser feliç en veure el munt de persones que fèien cua al consulat. Joves que malgrat haver sortit de festa divendres a la nit, van decidir anar a registrar-se un dissabte molt d'hora al matí, encara que fos amb ressaca. I em va alegrar veure una generació tan sana que és conscient de la importància del vot. En alguns països votar és obligatori. No estic defensant que ho sigui, ni tampoc que no ho sigui, deixo el debat obert, però si que crec que és un deure que tenim. L'excusa que cap partit és prou bo o no reflecteix el nostre posicionament no serveix ja que, en aquest cas, el vot en blanc és molt significatiu i té també molt de valor ja que dóna un missatge clau als polítics. Així que cal votar i dissabte vaig sentir-me novament afortunada de pertànyer a una societat democràtica.

A més, va fer un Sol increïble. Ha estat un cap de setmana de primavera, a principis de feber, i a Londres! Mamma mia!

Kènia

http://www.irinnews.org/Report.aspx?ReportId=76422

http://allafrica.com/kenya/

Era l´esperança de l'Àfrica, una de les economies més brillants del continent (malgrat l'encara existent corrupció i extremes desigualtats). Però, una vegada més, l'ànsia de poder d'uns pocs pot més que la voluntat de treballar pel desenvolupament i el govern d'un país. És una llàstima i molt desesperançador, precisament per això: perquè era l'exemple a seguir per quasi tot un continent. Era també un país de relativa tranquilitat però envejable si es compara amb la situació de violència que han viscut o viuen encara els països que l'envolten, com per exemple Rwanda o Somàlia.

Però després de les passades eleccions generals el 27 de desembre, s'ha produït una onada de violència que es tradueix en més de 700 persones mortes, 250.000 desplaçats (ja és estrany per un país acostumat a rebre desplaçats dels països del voltant) i incomptable nombre de persones (incloent infants) violades i torturades.

I davant aquesta situació se´m presenten de nou dues preguntes relacionades amb la naturalesa humana. Per una banda, perquè el president i el líder opositor (i els respectius cabinets) es mostren quasi immunes a aquesta violència i segueixen sense cedir ni un gram d'ambició i poder malgrat saber que està tornant a caure un país que s'havia aixecat i que estan morint milions de persones? Per altra banda, perquè hi ha persones que responen a aquesta crisi política amb la violació, tortura i assassinat d'amics, veïns amb els quals parlaven i es relacionaven abans de les eleccions? Segurament aquí hi entren en joc molts factors que se m'escapen, com història del país i de les relacions entre els diferents grups ètnics que hi conviuen (recordem que el president i el líder opositor pertanyen a grups ètnics diferents), o reaccions instintives que sorgeixen de la injustícia i la desigualtat que se m'escapen. No ho sé, no sé què és. Però em costa molt d'entendre i costa també d'entendre a amics kenians que tinc a Londres.

Olé! ...19 Gener 2007

Aquest dissabte ha passat una cosa surrealista. Després d'una setmana laboral llarguííííííííííssima, dissabte al vespre vam anar a sopar amb tots els estudiants a un restaurant de tapes espanyol, a Londres, és clar. El sopar comptava amb entreteniment de flamenc i sevillanes. Va estar molt bé, per cert.

Jo i unes companyes de feina argentines, que som de bona fe, vam decidir animar la colla d'estudiants i vam acabar ballant amb el bailaor per a veure si algú s'enganxava. Ja veieu a l'Anna, que en se vida ha ballat una sevillana, ballant amb una vergonya per dins que se´m menjava però sortint amb la mateixa empenta que cal quan toca sortir a l'escenari malgrat la por.

Mireu si tot és possible que els estudiants, vinguts d'arreu del món, em preguntaven on havia après a ballar sevillanes i em dèien que ho feia tan bé. No, no estic presumint! La veritat és que no en tinc ni idea i que segur que els bailaors encara riuen ara del meu estil patètic. El cas és que entre els estudiants, que són guiris, va colar. És més, quan els deia que no, que jo no en sabia, que no ho havia fet mai abans, era encara pitjor ja que es pensaven que és un art natural que porto dins meu. I jo encara ric ara, també. Va ser una nit fantàstica, però. Ara, us deixo i torno a la feina perquè l'odissea de les sol·licituds per les beques encara no s'ha acabat. Petons ben grans.

Om... 11 gener 2008

Tanco els ulls, i trasllado els sentits una setmanes enrera per sentir-me lleugera i energètica com em vaig sentir a l'Índia. Això em dóna força per seguir visualitzant la meva missió i recordar que cada dia és or i que el vull viure com si fos l'últim.

Sí. I és que, si no sabeu de mi massa sovint fins al 16 de febrer, és perquè aquests dos mesos a la feina són especialment bèsties. I, a part, intento trobar estones per acabar les sol.licituds de les beques (abans de la data límit el 31 de gener!) de manera que no hagi de menjar arròs blanc cada dia de la setmana mentres faci el Màster. I a part, he d'acabar de redactar d'una vegada per totes el contingut de la web de CoMex. I, a més, vull posar-me ja de ple a fer el tercer documental de Tijuana. I, finalment, cuidar les amistats i la salut. Ai, ja us he estressat, oi? Mecatxis...

Ommmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

PS. Els curs de djembé, els patins i el bàsquet i el dibuix els hauré de deixar definitivament per a la primavera! Sort que encara "tinc 20 (i pico, bastants pico) anys i encara tinc força i encara em sento bullir la sang!!!"

2008


Holaaaaa! Ja sóc aquí després de tres setmanes de desconnexió absoluta. A banda d'una setmana fantàstica a casa per passar el Nadal amb la família i els amics que tant m'agrada retrobar quan vinc de visita, he passat també dues setmanes a l'Índia i a Goa (que ara és part de l'Índia però que té una cultura força diferent a la de la resta del país). Hi he trobat allò que anava a buscar-hi: aprendre, obrir els ulls i recuperar la relativitat que el ritme de vida occidental ens intenta prendre. En podria explicar moltes coses d'aquest viatge però no pas massa generalitzacions. I és que l´Índia és un país immens i el què es pot veure en dues setmanes és molt poc malgrat que a mi se m´ha obert, tal i com em va passar a l'Àfrica, un nou món. Ha estat la meva primera visita al continent asiàtic i es fa difícil fer un comentari prou savi. Sí he pres nota de la diversitat religiosa del país, sabent també que l'Índia no s'escapa de l'ús polític que en massa ocasions a tot el món es fa de l'espiritualitat.

També s'ha fet prou visible als ulls la petjada de la globalització en aquest país emergent. Diuen que en 10 anys el PIB de l'Índia serà superior al del Regne Unit. I sí que es nota malgrat que encara hi ha molts contrastos, que el país tot just està debatent sí l'abolició del treball infantil és realista i que totes les instàncies públiques i governamentals estan tacades per la corrupció. Un viatge en tren de 35 hores va donar converses molt interessants amb persones del país sobre aquests temes.

Temes inevitables quan es pretén que un país faci el pas des del subdesenvolupament al lideratge econòmic en un temps rècord de 15 anys i sense cometre els errors que Occident va cometre malgrat que ha tingut dos segles (i no 20 anys!) per fer aquest mateix pas en el seu desenvolupament.

Us deixo amb unes poques imatges malgrat que n'aniré penjant en propers posts i us desitjo un 2008 ple de bones intencions, bones persones i moltes projectes pels quals lluitar. Recordeu que els somnis es fan realitat!

Drumdinner... 3 desembre 2007

Si fa un any penjava el mosaic que vam fer com a activitat de sopar de Nadal de la feina, avui penjo unes fotos de la sessió de percussió africana que vam fer al mateix restaurant que va obrir només per a nosaltres. De nou, va ser un sopar de feina memorable!

Doncs amb el so dels djembés us deixo fins d'aquí a unes setmanes. Tornaré amb fotos de l'Índia i un munt de coses per explicar. I sí, hi aniré amb els ulls ben oberts. Viatjar vol dir obrir els ulls i, amb ells, la ment i l'esperit! Bon Nadal, i recordem durant aquetss dies i sempre que els aparadors no exposen felicitat. Ens retrobem ben aviat!

Temps... 2 desembre 2007

Una foto perquè veieu que segueixo viva malgrat no donar massa senyals de vida... hi ha èpoques en què voldries que els dies tinguessin més hores. Tindreu notícies meves en menys de 6 dies, abans que marxi a l'Índia...

Un nou somni fet realitat ...19 novembre 2007





Era un 20 de març de l'any passat... Vaig provar d'entrar a un Màster en Relacions Internacionals a LSE i no ho vaig aconseguir. Quan ho vaig saber, em vaig prometre que faria el Màster que jo volia. Hi havia alguna cosa dins meu que em deia que jo havia de fer el Màster a Londres... i des d'aleshores vaig iniciar la recerca. Vaig adonar-me que Relacions Internacionals era massa indefinit i que allò que volia fer era, en realitat, el Màster en Development Studies. Vaig continuar la recerca, vaig començar a parlar amb diverses persones, professors, converses amb estudiants i alumnes, vaig assistir a xerrades, events... Vaig escoltar molt el cor. Així que després de 7 mesos de recerca ho he tornat a intentar. Les meves opcions han estat ambicioses: SOAS i LSE, tot i que amb una preferència per SOAS.

Doncs bé... ara podria cridar però, per contra, m'està sortint un post una mica massa reflexiu i seriós... és que no me´n sé avenir. He rebut una carta de SOAS on m'ofereixen un lloc. Avui he entregat la carta signada. Sííííííííí! Al Departament de Development Studies de SOAS reben cada any més de 1.000 sol·licituds i només náccepten unes 160 en total pels tres Màsters del Departament. No només he entrat a SOAS sinó al Màster que volia. No és una qüestió de números però és com si m'haguessin dit que tot el què he estat fent té sentit. Com si m'haguessin dit que, sí, que vaig pel bon camí...

No és la primera vegada que dic el què diré ara. I és per això que em sento tan afortunada: els somnis es fan realitat.

Mafaldaaaaa! ...18 novembre 2007




La Mafalda ha estat des de fa molts anys la meva ídola. I, de fet, m'ha inspirat des de l'adolescència i m'ha ajudat a entendre quina petjada vull deixar en aquest món. Durant uns anys, el calendari de la Mafalda era un regal obligat d'aniversari i cada dia de l'any em feia somriure al mateix temps que m'ajudava a pensar. Avui m'he recordat d'ella una vegada més.
Espero que el Quino no s'enfadi per penjar una de les seves tires en aquest blog. Però avui estic molt cansada i me n'he adonat que la Mafalda faria un comentari molt més intel·ligent que el que jo podria fer. Espero que us inspiri tant com m'inspira a mi. No sabia quina tira penjar, la majoria són extremament suggestives!